La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Va separar-se del company. Resolt com un petit
déu justicier, s’aproximà silenciosament al gos i el
ferí amb una puntada. L’animal va fer un esgarip
sense afluixar presa. De sobte, li vingueren al cap
les imatges de les caceres de llops a Beniveni.
Amb compte, es va situar darrere del gos i li saltà
entre coll i cap. Uns quants segons –no havia oblidat
les lliçons dels moros– i, amb cura que no el
mossegara, ja tenia entre les mandíbules un tros
del pal que incautament Fitora havia llançat al terra.
La bestiola assajà de traure-se’l amb la llengua, i
quan volgué lladrar li va eixir una tosseta de tísic.
Fitora aprofità per enrabiar-lo batent aquella carcassa
insensible que responia a cada colp amb un
singlot tallat i profund. Quan es cansà de pegar-li,
el gos s’alçà i va fer un trot desballestat que, incapaç
d’alenar, aturà a l’instant.
–¡Mou a vomitar les agalles! –li va ventar un Fitora
envalentit amb la darrera puntada.