La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

seua corda. Vet ací el miserable destí del meu llinatge.
–No t’alteres... Tu no tens cap culpa.
–El dia de Corpus, al retir de Corella, em demanares
suport en una empresa que a poc a poc faria
meua. Quanta raó tenies... Me l’havia presa
com un judici de Déu que demostraria la meua
qualitat de cavaller, i mira què he obtingut.
–Aquell dia em movia un motiu egoista, ho confesse,
però ara no negaré que els teus patiments
també són meus, Roderic.
–Una cosa, Blanquina. Jura’m que no sabies això
del meu pare abans de parlar-me el dia de
Corpus, que només buscaves algú que t’aplanara
l’accés al palau dels Castellví i que protegira una
dona desemparada com tu.
–No puc. Sabia que l’escarment havia partit del
cercle dels Castellví, gent de lletra destra sols en
l’esgrima verbal, excepte Rodrigo de Beaumont,
que aspirava, a costa d’un vassallatge infamant si