La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

sang freda, ens va revelar en quina part del bosc
reposaven sis dels nostres que havien tingut la dissort
de sorprendre’l quan la ferida de l’animal
l’havia separat del seu grup. Vam trobar els caiguts
en una clariana en la qual sols es movia la
minsa llum del sol que penetrava entre les branques:
al terra tou, els morts jeien en una estranya
pau, com en un descans de la lluita.
Aquella era una de les imatges inesborrables
que l’avi conservava de la guerra. Les altres (dones
ultratjades, les cíniques ganyotes dels soldats
morts pel foc propi llançat des de les galeres) pertanyien
als dies que, gràcies a la flota de socors,
la rebel Nàpols fou lliurada al saqueig aragonés.
El rei, en revenja pel seu fracàs anterior, s’hi va
rentar les mans: mentre part de la ciutat enrunada
desapareixia en l’espessa capa de fum que ofegava
els crits de les víctimes, el monarca s’havia tancat
a la fortalesa de Castelnuovo, consentint així el
carnatge amb la disculpa d’una pretesa impotència
per a controlar la set de sang dels seus homes.