La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Açò no és Beniveni... ¡Catalí! ¡Griva! ¡Obriu! –
bramà el criat–. ¡O tu, Cale, collons! ¿Que no em
coneixeu?
Un moro amagrit, la pell lluent de brutícia, amb
la S i el clau marcats al mel de la cara, li passà
per davant sense mirar-lo, ajudà Renoc a descavalcar
i es va emportar la mula. Després s’aproximà
amb passes maldestres, com si els braços,
llargs en excés, l’entrebancaren. Gisclareny hi degué
ensumar algun mal esperit, perquè proferí un
renill que el moro tallà amb un colp al cap abans
de conduir-lo dòcilment als estables.
–Aquesta nit la posada i el que demaneu és de
franc. El vostre pare agrairà que li estalvieu despeses
inútils.
–Sols vull descansar una mica –balbucejà ple de
son.
El precediren cap a l’obertura d’un albacar baix
amb el mur rosegat per la pluja que donava a un
pati encatifat de brosses podrides; en acabant,