La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Malgrat el vot de silenci, en algun moment devíeu
descobrir l’existència del llibre.
–És clar. Com que en clausura tenim abolida la
paraula, parlen els gestos, els moviments desacostumats,
els canvis en la conducta de qui ens envolta,
les indiscrecions dels qui volen sembrar la zitzània
o enveges i, per si no n’hi havia prou, la
presència dels hostes armats que darrerament ens
guarden.
Va avançar sense soroll cap a la lleixa de pedra
per veure-li la faç.
Els ulls blancs, sense pupil·la, no miraven enlloc.
–Perdoneu: si no heu llegit el llibre que, en un
sentit –i solament vós sabeu en quin grau–, us era
dedicat, no era per manca d’ocasions, ¿veritat?...
Ara entenc les vostres insinuacions: sou cega.
–Del conjunt que les sales o les cel·les
alberguen, aquest era l’únic que no podria –ni podré–
llegir mai. Demanar que me’l llegiren en veu
alta