La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

L’interior fresc contrastava amb la calorassa de
fora, i de seguida notà com la suor apegalosa
desapareixia, els pulmons agraïen l’aire nou i la
vista cremada pel sol descansava. “Quan fa ponent,
ni llum ni vent”, repetia Cecília cada estiu
mentre, pis per pis, anava enclaustrant la família
fins a boqueta de nit, i la seua germana, fidel en
tantes coses als qui l’educaren, també ho devia
haver recordat en tancar les finestres.
Tanmateix, la trobà a la cambra gran, que resplendia
de llum, asseguda en una cadira de braços,
immòbil cara a la finestra; hauria dit que dormia
si no coneguera de sobra que, com ell, Blanquina
era incapaç de dormir de dia.
–El paper de Penèlope no et queda bé.
Sí, la maliciosa referència al seu matrimoni era
ofensiva. Com el cap d’altres famílies converses,
Jacob de Valldaura havia dotat la filla a fi de ferla
atractiva per a un cristià vell i de butxaca prima,
però en el fons no volia que es casara, més