La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Em dol que a casa dels Castellví pensen això
del meu germà. ¿No es diu al teu casal d’homes
virtuosos que el teu avi va forçar el jurament de fidelitat
del meu germà, fins que l’abocà a la ruptura?
–No sé a què us referiu.
–Aquesta infeliç en podria contar alguna cosa...
–va dir N’Aldonça assenyalant la germana.
Tots miraren Damiata, culpable de sobte d’haver
enfetillat les vides dels qui hi havia estar en contacte
en un passat tenyit d’inversemblança.
–Si Joanot no respectà les obligacions del vassallatge
fou per dotar-la i pagar la pesta d’advocats
que litigaven per la hisenda i la terra que ens furtaren
amb la llei a la mà. Ells ho sabien, i també
que hi havia peticions que no es podien formular
a un home com el meu germà, que s’havia lliurat
de cor a fer créixer el patrimoni i fama dels Castellví
desinteressadament.
–¿Tan greu fou allò que li demanaren?