La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

L’home gros va seure a taula. Era un híbrid de
fera i carn tofa; pilós i malcarat, lluïa una calba
generosa mascarada amb un borrissol negre, més
obscur en la proximitat de les orelles.
–No m’agrada que em retallen els escassos
guanys que deixa per ací la sort d’alguns miserables.
Allò que, segons tu, et dec, t’ho cobres on solies.
No pense donar-te res més.
Renoc esbossava un somriure escabiós.
–¿És aquest el respecte que se’m deu, Catalí?
No és manera de tractar a qui et donà hisenda i
muller.
Malament podia captar els sobreentesos. Algú,
no sabria dir qui, mirà cap al racó on el moro havia
esdevingut una estàtua votiva. Molt de temps
després, s’adonà que li deixaven un plat carregat
de duralls de peix.
–¿I el xic? ¿A què l’has dut? ¿A donar-li algun
disgust que li rebolicarà malbé el cap per a tota la
vida?