La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

se cap a l’oest, escampà una falca de cúmuls densos
sobre el cel de la ciutat. Va ser, llavors, que
cregué veure Blanquina en una finestra del segon
pis. Estava a punt d’atalaiar-se per guaitar millor,
quan –precedida pel fugaç esclat de claror d’un
ciri– li va semblar que tornava entreveurela i la cridà.
Però tancaren el finestró, i hauria dit que una
mà invisible passava els porticons.
Als carrers pròxims a la Seu, il·luminats amb fogueres,
s’elevaven les pregàries dels fidels disposats
a celebrar la Nit de Nadal; en contrast, els
que veia des del seu lloc, eren deserts. De sobte
va advertir un anquejar conegut que avançava i
d’improvís es detenia. L’individu es va aturar davant
de ca Blanquina i, la vista amunt, esperà. Un
minut més tard hi va aparéixer una altra ombra
que es movia amb el trot maldestre d’un animal
que cabestregen a l’escorxador.
–Tu sempre davant davant, com les tronades.
–Calla, Fitora.