La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Era capaç de seguir-li el pensament. Rodrigo de
Beaumont havia vist amb bons ulls l’inici de la relació
amb Coràlia, tot i que havien convingut tàcitament
que es tractava, encara, d’un mer joc de
criatures. Mai no l’hi havia preguntat ni mai, suposava,
havia intentat ajudar-lo, si no és que al conclave
descrit per Blanquina treballava per la seua
causa davant Francí.
–En un afer en què hi ha barrejat l’honor d’una
alta estirp, pot poc un cavaller subaltern com jo.
–M’hi va més del que no us penseu, pare. I també
als Beaumont –li havia dit apartant la cortina
que cobria les mudes relíquies del seu futur clausurat.
Va eixir. El cel ennuvolat garbellava un plugim finíssim,
i en travessar la plaça el va sorprendre un
xàfec curt. Tragué la caputxeta, que li venia gran,
i es va fer un parament amb les mans; les gotes,
percudint sobre la pell seca de l’abric, li marcaren
el pas fins al casal de Blanquina.