La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

dels mots i dels gestos va endevinar un ara te’n
vas, ja tornaràs per ací.
Aleny i Ferri l’acompanyaren fins a l’eixida, no
la principal, per la qual s’ingressava a la presó, sinó
una porta menuda que desembocava en un
carreró deshabitat. El Sant Ofici exposava els acusats
a la vista de tothom quan entraven, i els alliberava
–els pocs que se’n lliuraven– de manera
quasi clandestina... Els guardians van al·legar
obligacions ineludibles i obriren. A última hora, ni
ell es decidí a donar-los les gràcies ni ell s’esperaren
després d’acomiadar-lo; ja a l’exterior, la porta
mig tancada, els va desitjar que tingueren un
bon servei aquella nit al monestir.
Va fer via cap a casa. La llum feria de tan viva,
els sorolls, indicis preciosos de la vida que corria
a recuperar, reverberaven, nous, atractius, als carrers
de la seua infància. Passà pel bassal de la
plaça, on amb la pluja de la tardor feien curses de
vaixells fets amb fulla de canya, va mirar les reixes