La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

estudiava en aparença l’art dels animals fabulosos
de la barana.
–Et deu haver xocat veure’m amb elles... Ha estat
una pura casualitat, i havia d’aprofitar-la... Això
no significa que ja no espere res de tu. Vull
conéixer Francí de Castellví –precisà mentre ell
lentament es convencia que les contrarietats d’aquella
vesprada no eren producte de l’atzar, o si
ho eren, es tractava d’un atzar pèrfidament predisposat
contra ell.
Pudessina els precedí amb un canelobre i va encendre
els ciris de sèu de la sala. A poc a poc, la
llum anà traient de la foscor les estovalles brodades,
damunt les quals reposaven xicres lluents com
joies antigues. Hi havia dues taules baixes, carregades
de dolç i fruita; als tapissos de les parets revivien
escenes mitològiques, amb éssers llegendaris,
herois, nimfes i deesses paganes que ocultaven
la nuesa torbadora entre una boscúria indòmi­