La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Deianira s’assegurà la confidència.
–Sí, no cal dir-ho. Acabava de fer nou anys
quan va morir.
N’Aldonça, sentint-se de veres escoltada, va
prosseguir.
–Ací, entre nosaltres... –va mussitar, incloent-lo
també–... tenia la boca perfecta.
–Una dona del vostre estament i, a més, casada,
no hauria d’haver-s’hi fixat... –somrigué Deianira.
–Mirar és debades, diuen –va afegir, recolzantse
en l’esguard còmplice de Damiata.
–No em jutgeu xafardera, però ¿per què dieu això
de la boca?
–Doncs per la forma, carnosa i mòrbida, sense
resultar femenina. En donar-li el sí, Na Violant de
Montpalau sabia molt bé el que feia. Per cert, ¿la
teua tia viu encara?
–Sí. I ara la devoció dels amics de l’oncle i del
pare. Mestre Corella li va dedicar una obra.