La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

sense ni tan sols tenir en compte els amos, que s’aturaven
de tant en tant a l’anada o a la tornada
de Beniveni en aquells casinyots mig en runes.
“No és a tu a qui busque, Griveta”, li va mussitar,
“He vingut a per ell, i tu tries: o t’afegeixes al meu
bàndol o adéu”. Sentia l’escalfor de les seues natges
a través la roba, percebia els batecs al coll
llarg i llis, devia meditar què li demanaria i què
estava disposada a donar a canvi sense veure que
no podia posar condicions, calladeta, entregada i
resistent, exactament igual que quan la posseïa,
passiva sense resultar freda del tot, convençuda
del poder que tenia però sense donar-se, com si li
furtara a última hora el que ja tenia a l’abast. “Fes
eixir fora el fill de puta, posa-li qualsevol esquer i
me’l traus, que he de dir-li un parell de cosetes”.
Devia creure, pobreta innocent, que el destí es
preparava a afavorir-la. “¿Què vols, que et duga
al teu wildi? ¿És això?”, li digué sense estalviar-se
el to de burla en el mot que designava en algaravia
el fill estimat. “¿De veres penses que el jove