La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

ta que venia cap a terra. Ancoraren a un tir de pedra
de la desembocadura del riu. Ni menció feren
d’acudir cap a la flama que cremava sobre la ciutat.
Per això, abans de l’alba, quan preparaven
l’últim viatge, agafà el petit bolic i es va presentar
als estranys parlant la nostra llengua.
–¿No els espantà?
–El reduïren de seguida. Però en acabant n’escoltaren
bocabadats la narració, i un, que havia
presenciat l’assalt del Call de València, la confirmà.
Una volta admés a bord, assegut sobre coberta,
va poder admirar tremolant de goig l’eixida
majestuosa d’un sol que l’acomiadava de la costa
de la mort. Allò fou a les acaballes d’agost; un
grapat de dies més tard, Mimer aplegava a Constantinoble.
–Les penes més dures de Mimer es van acabar
ací; les seqüeles, tanmateix, li duraren sempre.
Sort que va viure prou perquè els records més