La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

L’entrada freda s’il·luminava de biaix des del
pati que, si bé estret a la part del vestíbul, s’eixamplava
en forma irregular cap a l’escala. S’hi advertien
altres signes de desídia: les finestres closes,
l’empedrat envaït per una brossa verda, pigada
encara de gebre, i els munts de terra mullada als
angles dels graons; alguns dels motius mitològics
de la barana de pedra havien estat objecte d’un
espoli capritxós.
–Vós direu... –va suggerir Corella sense proposar-los
que segueren.
–En aquest casal fosc sols es poden escriure
obres tristes.
–Ací tenia el meu diversori –es recreà el poeta
en l’arcaisme–. Els escriptors necessitem un retir on
l’enteniment, tantes vegades distret per les seduccions
del món, es dedique al treball en solitud. Ara,
però, no hi vinc a gust. Mes –hi va afegir, mirant
de gairó el jove Beaumont–, no crec que hi hàgeu