La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Els ulls d’Ausiàs buscaren en va l’Olfo d’altres
dies, no el que gosava decebre’l al llit de mort. De
pressa, com si la rectificació tinguera el poder de
retornar-lo, va proposar el canvi.
–Jo no meresc l’honor que em feu, però si el
manteniu encara, de bon grat l’acceptaria per al
meu fill Rodrigo.
Elionor va retirar la mà del malalt i amb cura la
tornà a posar sota el llençol. El gest revelava que
pare i filla n’havien parlat i potser tenien prevista
la contestació que a ell tant li havia costat de trobar.
El neguit de pensar fins a quin punt Elionor
coneixia el seu secret s’afegí a la incòmoda sospita
que d’ella era la idea del maridatge. Fou mentre
matisava la negativa que havia sentit Rodrigo
avançar cap al llit.
–Donar la cara per vós dignificava el vostre fill,
avi.
–En un cert sentit, sí, malgrat les conseqüències.