La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

posar-li mentalment el títol –Mort de Tisbe– que
després confirmà amb íntima satisfacció. El propietari
d’aquella casa, a més de deixat, devia ser culte
de veres. A la gatzoneta, examinà la pedra: en
les dues caselles restants els amants pretenien parlar-se
a través d’una paret sobre la qual ambdós
col·locaven la mà dreta.
De sobte, s’esborronà: un enorme lleó, pell ratada,
melena plena de llepasses, es fregava contra
la pedra del mur prop del brocal.
–Torna-te’n a la gàbia, mixino. Quasi m’has fet
morir abans... Sols faltaves tu –enraonava el fugitiu
amb l’animal abans d’entrar a la casa.
Tenia a l’abast el remot culpable del desastre.
L’espasa, tanmateix, era als peus de la morta Tisbe,
i l’aspecte de la bèstia no convidava a la imprudència.
Un moviment reflex li va fer allargar la
mà cap a l’arma.
La hi va apartar a fi de tornar-se invisible. Res no
li passà desapercebut al lleó, que va amollar un