La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

passà rient pel costat. L’agafà quan estava a punt
de xocar amb l’estàtua. El seu fill, pensant que
l’empaitaven des de dins, féu una forta embranzida
que els arrossegà, ambdós, al terra. En adonar-se’n,
va deixar de riure i volgué ajudar-lo a
alçar-se. Trontollava, i sols aconseguí emetre una
queixa gutural que es va confondre amb el so de
la primera arcada. Aleshores aparegué un jove alt
i ros que l’aguantà sobre la barana i en un català
correctíssim en el qual s’intuïa el zel dels seus pares,
Ercole i Donna Alessia de Calcavechia, per a
introduir-lo a la cort aragonesa de Nàpols, li va
demanar disculpes mentre el seu fill vomitava.
L’endemà, contà l’avi, tingué temps de comprovar
que aquell comportament no era excepcional.
De natural tímid i poc parlador, Rodrigo s’expressava,
ja sense ressaca, amb una verbositat inconscient
i abundosa. Guiat pel desig d’emular
Astorgio de Calcavechia, parlava amb una gràcia
postissa. Qualsevol tema de conversa, en especial