La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿Berenareu amb nosaltres, fills? –va interrogar
l’anciana, assaborint amb plaer un cerimonial
oblidat.
La mare se’n va anar a la cuina: tenia el detall
respectuós i hospitalari de ser ella qui els servia
els confits, no cap criat.
–¿I com està Francí de Castellví? –exclamà N’Aldonça
en comprovar que no li qüestionaven la primacia–.
Fa molt de temps que no en sabem res;
ha degut suposar que érem mortes.
–Perdoneu-li l’oblit involuntari. El traspàs de l’oncle
Lluís el va afectar molt, i des d’aleshores ha
canviat. Set anys, i encara li professa una veneració
que frega la idolatria.
–No seré jo qui el critique –concedí N’Aldonça–.
El teu oncle desprenia un atractiu captivador. La
manera d’enraonar, anant al dret, el parar cortés,
sever, equànime i alhora generós. I l’aspecte, sempre
tan ben endreçat. Era bell com un Adonis, no
sé si el recordes...