La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Les velles es participaren amb una breu llambregada
la singularitat del moment. Veure’s testimonis
fortuïts d’un pas tan cabdal les entusiasmava.
–És clar, la promesa del xic –verificà N’Aldonça
davant el silenci d’Elionor.
–En qualitat d’això m’he convidat, mare i ties.
¿Sabreu perdonar aquesta petita gosadia? –es
presentà Deianira.
Elles no passaren per alt el tractament que els
beneïa la intromissió.
–Una perla castellvina no pot ignorar que acudir
sense ser invitada al casal dels futurs sogres compromet
a tu i a qui t’acull... –sancionà N’Aldonça.
–N’estic al corrent. Ara bé, l’amor que tinc al
meu xic m’empara – féu Deianira imitant l’esguard
melós d’una enamorada–. Roderic m’havia alabat
tant la meua futura família que no he pogut frenar
la impaciència de donar-me a conéixer jo soleta,
sense formalismes.