La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

encara quan la malaltia de Cecília es manifestà.
Però la veritat és que a ell l’havia indignat que
temps després el pare insistira, sense demanar-li
opinió, perquè Blanquina acceptara la que podria
ser l’última proposta, ignorant que això condemnava
Dolcí de Valldaura a viure com un estrany a
la seua pròpia casa, amb un cunyat atent només a
perseguir un càrrec en la cort romana del cardenal
Roderic de Borja i ells ocupats en assumptes
que el deixaven de banda.
L’agafà per darrere, li besà el cabell i observà
l’església de Sant Esteve, que obstruïa la visió del
cel com el mur d’una presó. Blanquina va alçar la
mà, li va estirar els pelets de la nuca i ell va fer la
rialleta imbècil de sempre, que sovint –assegurava
ella– adquiria un matís viciós molt divertit.
–No t’enfades: em sap greu que malbarates els
millors anys de la vida esperant com una viuda de
viu –digué recordant-li l’apel·latiu que rebien les
esposes dels desterrats a perpetuïtat.