La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–¿El futur? –va fer, amb una barreja de curiositat
i ressentiment.
–Sí, el futur. Saber què ha d’ocórrer, sense anar
més lluny, entre tu i la Castellvina.
–Des del dia de Corpus no es digna a acudir on
solia. No cal escalfar-se molt l’andana.
–No desesperes: quan la conegues la perdràs i
quan la perdes la coneixeràs.
Bordera adquiria per moments l’aura pròpia del
sant o del mag. Amb el grotesc capell de llana
ajustat a l’esclarissada coroneta, recordava un rabí
que posseïra facultats sobrenaturals.
–Deixa l’espasa i vine: des de dalt podràs vigilar
els carrers dels voltants, i de passada t’ensenyaré,
si t’abelleix, el terme del món i de la seua glòria.
Mossegà l’esquer i reprengué l’ascensió amb
Bordera per una estreta escala de caragol; la foscor
i la curta espiral creaven la il·lusió que en lloc
d’ascendir anaven cap avall, camí d’alguna porcellera
de l’Infern o pitjor, cap al vedat del pare