La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

infondrien amb els anys un gest autoritari– i s’acostà
a festejar les irreverents en un italià tan rudimentari
que provocà les rialles femenines. Sols
una de les dames, l’única casada segons l’avi va
saber després, se’n mantingué al marge: sobre
ella, que seia al fons de la sala amb aura de dona
inaccessible, es va centrar l’atenció del rei. Era
l’esposa d’Ercole de Calcavecchia, un noble napolità
que havia rebut de la reina l’encàrrec de rebaixar
les tensions inevitables en un poder bicèfal
en què les corts –la de Joana, alarmada per la puixança
aragonesa, i la d’Alfons, que actuava com
a veritable govern en paral·lel– estaven a punt d’iniciar
recels i baralles. A l’inici de la jornada, l’avi
havia acceptat Ercole com a company de cacera,
cosa que alguns aragonesos interpretaren com
una pretensiosa demostració cavalleresca que deixava
en mal lloc aquells que havien acatat les consignes
reials de vigilar de prop els napolitans. Justament
aquell matí, Ercole li havia comunicat que
en la festa vespertina li presentaria Donna Alessia,