La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Un dolor li arrapà els budells. Havia hagut d’escoltar
tantes vegades aquella frase, precedida o
seguida de la corresponent bescollada... Havia
aconseguit oblidar-la, però no el que comportava.
Revisqué els episodis més negres de la seua infància
i adolescència, quan a bastonades i burles domesticaven
els futurs criats que venien del camp a
ciutat. Alguns companys de Beniveni o bé no havien
aguantat aquella dura educació o bé en fer-se
homes havien desertat per llogar-se amb un altre
senyor més benèvol. Ell no. Havia resistit els escarnis
que la seua figura –cames fines, l’abdomen
gros– semblava atraure, els treballs extenuants, les
pallisses i les posteriors penitències, fins i tot arribà
a atribuir-los la culpa no sols de les seues malformacions,
sinó també del seu odi contra la tirania
i, alhora, el desig irreprimible d’exercir-la. Havia
aprés, finalment, a suportar, sabent el que significaven,
el sorolls dels peus descalços aproximant-se
ben entrada la nit al seu jaç. Jurà que hauria
de passar compte al vell Beaumont per haver-lo