La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

enviar l’amic a la descoberta. Ningú – malgrat el
soroll que va fer treballant per botar la tanca– no
semblava haver vist Lluís vora el llavador, i solament
quan el va clissar darrere d’una aigüera s’adreçà
cap a l’accés secundari de l’ermita.
A pesar que el crit va trencar la plàcida xafogor
de la vesprada, tothom continuà badant amb els
ulls mig tancats. Ja a tocar de la reixa, havia sentit
un xiulet agut de pastor i en acabant un parloteig
alienat al fons de l’hort. Aquest segon avís atragué
l’atenció de les bagasses i dels desvagats que rodaven
el petit temple. Abans d’allunyar-se’n, contemplà
l’actuació de Lluís: despullat i bramant com
un ase en zel, corria i botava per damunt de les
lloses del safareig al ritme de les palmades amb
què les dones acompanyaven la seua cançó impúdica;
de tant en tant, s’entretenia a ensenyar-los el
piu.