La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

llavis, en canvi, ofereixen el rar miratge d’una poesia
que naix davant nostre.
La gent semblava submergida en pensaments privats.
Tret d’ella, quasi ningú s’havia adonat que
Roís tornava a la cadira ni tampoc que Pere d’Anyó
alfarrassava amb la sobirania del seu esguard
els més recòndits racons de la nau. Un moviment
de Gassull va desensopir el jurat i els presents.
–La meua obreta, molt més modesta que la del
germà Lluís Roís, haurà de lluitar contra la bona
impressió que ha produït en vosaltres... –va sermonar
fal·laç el jove prevere, trencant la regla no escrita
que prohibia interpel·lar el tribunal.
La suor regalimava per la cara lluent i ben pareguda
de Pere d’Anyó, però el turment d’aquell
home no induïa a llàstima.
–Sua com un porc, el cabró.
La imatge de Dolcí li va fer gràcia. Hi havia alguna
cosa profundament desagradable en aquell
home, que recordava haver-li vist també a casa