La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–La pau de consciència no casa bé amb el fet de
pertànyer a l’orde dels privilegiats, Roderic.
–Aleshores, ¿tinc de què avergonyir-me?
L’avi, immers de sobte en el somni inquiet que
sol raptar les ments que han passat moltes nits en
vetla, no contestà. Amb la llum incipient de l’alba,
anava recuperant la faç de sempre; les parpelles
tancades, traspuava una envejable serenitat.
Hauria volgut abandonar-se, però els sentits estaven
tan alerta que qualsevol mínim soroll de l’obscuritat
que s’esvaïa el feia vibrar. Havia guanyat
alguna cosa, mínima i incalculable alhora com els
tresors banals de les criatures. Ja no tenia la impressió
d’haver enraonat amb un estrany: era de
nou l’home íntegre i recte que prompte satisfaria
un per un cadascun dels seus dubtes, amb la veritat
més crua potser, com el metge que ha de comunicar
el caràcter fatal d’una malaltia. Només li recava
que s’haguera adormit amb el ressò de la