La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–La veritat, no m’agradaria estar a dins d’una
gruta i adonar-me que les eixides es neguen a poc
a poc.
–Doncs els qui havien dipositat el tresor en sabien
bastant dels capritxos de la mar... Als pirates
els costà d’arribar a la boca; seguiren un parell
d’hores la línia accidentada de la costa, lluny dels
cavallers cristians, amb un fort vent de cara.
–¿I així i tot els hi dugueren?
–Els necessitaven. Segons aquells pobres d’ànima,
la cova era la seu d’esperits malignes –femenins,
naturalment– que no els hi permetrien l’entrada
si no se’ls sacrificava un albat.
–Has dit abans que aconseguiren el tresor, ¿no...
?
–¿És això el que vols preguntar ara?
–¿Mimer ho va veure?
–Per fortuna, no. L’havien dut per cuidar la criatura.
Es quedà paralitzat fora de la cova, sota la