La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Renoc no s’alterà.
–Pela’l, si vols: una mula espantadissa i armes
perlades de rovell són l’únic que obtindries.
–Ja ens va bé. Per menys d’això hem llançat infeliços
al riu.
Des de la cadira, Catalí Rodonya mirava amb
menyspreu Renoc, que li parlava a la cara sense
importar-li el desavantatge de força.
–¿Per a què creus que ens hem desviat fins ací?
Anem a Beniveni a replegar els diners que el vell
senyor ha deixat de portar, no sabem per què. I
com que passava prop d’ací, m’he dit que jo també
volia arreplegar-ne els meus.
Abdicant de tot privilegi, va recolzar els braços
sobre la taula i hi reposà el cap. El son, però, encara
es resistia. Els ulls tancats, les converses i els
sorolls li aplegaven a través d’un filtre gruixut, com
quan de petits a Beniveni jugaven al sompo, un
joc que el seu company Baracat s’havia inventat
recordant el turment d’un roder sarraí: encara re­