La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Això m’estalvia haver de preguntar si van aconseguir
el tresor.
–Havien transcorregut seixanta anys... L’illa va
passar per moltes mans: els cavallers Templers, els
súbdits del soldà d’Egipte, els qui van captivar Mimer,
la nau castellana que el va replegar... L’or, si
és que mai n’hi havia hagut, no hi era.
–Abans has dit que en açò havien fracassat. ¿En
què no? –De camí cap a Rodes i Castellroig, quan
comptaven que
Constantinoble ja devia haver estar arrasada
pels turcs, Martorell els va fer partícips del propòsit
d’escriure una novel·la en la qual un cavaller
cristià aconseguiria rescatar l’Imperi Grec del poder
dels infidels. ¿No deies que en ell tot era desmesura?
Heus ací una altra, si no la major.
–I ho va fer.
–Potser. Martorell patia d’un mal comú a alguns
esperits inquiets i insatisfets, que experimenten una
necessitat tan exigent de viure a fons la vida, que