La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

sa comunió es notava, que l’evidència que el que
pretenia era impossible en lloc d’agrejar el seu
amor li facilitava la resignació.
Ella es passà un mocador humit pel lacrimal i el
seu posat de criatura desemparada el va commoure.
Hauria volgut emportar-se-la a una terra que
els acollira, sense mentides ni condicions, lliures
un per a l’altre, contra tots, contra ells mateixos
potser. Però aquella quimera només existia en certes
històries de l’avi, l’únic lloc, a pesar de ser irreal
–o precisament per això–, en el qual era possible
refugiar-se quan el món conspirava contra u.
–Vinga, no plores. Perdona el meu atreviment.
–No és per això.
La va veure tan vulnerable que no sabia què fer.
–El llibre, Blanquina... Fes-me confiança.
–No vull més dany per als meus i per a mi.
M’han ferit de la manera més terrible: no pretenien
llevar-me la vida, sinó que despertara cada