La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

portà a interessar-s’hi. Si el vols és teu, li va dir Baracat,
com la terra, el riu, els arbres, la vida dels
que vivim ací i els que hi naixeran, perquè a partir
d’ara tu seràs el fill de l’amo. La innocència dels
cinc anys el dugué a pensar que bromejava i començà
a buscar l’animalet entre les canyes. Passaren
quinze minuts abans que Baracat es decidira a
indicar-li que mirara darrere de la gran mata de
jonc. Hi anà corrents. L’havia posat en una olla de
fang quasi plena d’aigua tancada amb una tapadora
de fusta. L’obrí i el gatet tragué el coll. L’agafà,
el va deixar en terra i comprovà estupefacte
que en acabar de tossir el líquid engolit, trotava
submís cap a Baracat, que el va apartar tres vegades
amb la punta del peu. Si no és meu no el vull,
repetia... Doncs si el volia, ell gustosament li’l donava,
li va contestar. D’acord, va acceptar finalment
Baracat una mica a contracor. Capturà el
gat i el capbussà de nou a l’olla. Ni tenia força
per a impedir-li-ho ni es veia amb espenta per a