La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

nar el contacte amb el cos temptador de Deianira;
el bony tibant de l’entrecuix el delatava.
–Vinga, cunyat: no gaudiràs una altra ocasió tan
propícia... – el va burxar amb un matís llunyanament
incestuós que no li anul·là la tremprera.
Ella es movia en l’ombra amb destresa de cec.
Es va posar dempeus, va llepar-li les voretes dels
narius amb un alé de saliva fresca: captiu d’un
desig que absorbent i repugnant alhora, l’únic remei
per posar fi al malson –descartada la fugida
perquè ja no manava de si– era enfonsar-se en
aquell remolí turbulent. Se li va llançar a sobre i la
va fer caure al llit; un segon després, les calces als
peus, maldava per penetrar panteixant com una
bèstia al llindar d’un claustre inesperadament acollidor.
Ja notava que una blamor líquida li mullava la
punta del penis quan ella, travant-lo amb la cuixa,
el va expulsar d’aquell redós amb dos savis colps
de malucs. Desesperat, s’abandonà a la mà que li