La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

de pintar. Darrere de la finestra, al segon pis, va
veure un cabet ros; de seguida, Lluís Roís el saludà
amb la sornegueria acostumada, mig cos nu per
damunt de l’ampit.
–¿Qui és? –va cridar des de les altures–. Home,
el traïdor. ¡Mou i refrega-te-la amb ortigues!
–Vinga, obri i calla, que et necessite.
Lluís Roís baixà despentinat, a mig vestir.
–¿És que no podeu viure sense entabanar un pobre
poeta? Justament ara que em visitava la
musa... –protestà arranjant-se roba i cabells.
–La musa Venèria... De segur que t’entretenies a
fer els possibles per poblar el món amb una nova
criatura.
L’escala es va omplir de soroll de passes, i un
menudall quasi albí, descalç, s’acostà al seu pare
amb un paper doblegat i un resquill de carbó.
–Molt bé, gatet, tu que no em falte de res per a
escriure. Tinc mala memòria i els versos m’acudeixen
a la impensada –precisà.