La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–No res, arraps d’una gateta maula que tu no
coneixes. Com que darrerament preferies altres
companyies...
Havia mentit sense necessitat. I el pitjor: Fitora
ho havia comprés a la primera, si bé es va afanyar
a afalagar-lo amb el secret afany de traure’n
algun partit.
–Al remat te la passares per la pedra, ¿no?...
Me n’alegre per tu, amic Renoc. Devia ser forta la
reputa: et va omplir les galtes de blaus.
Havia cobrat les ferides de camí a Beniveni quasi
dues setmanes abans, i ara la vista d’àguila de
Fitora li removia un malestar que haver complit
l’encàrrec del jove amo no compensava.
–Veges... Això no li va estalviar que l’enviara a
l’Infern –fatxendejà.
–¿A l’Infern?
–Sí, home: allà on t’han de rostir l’ànima.
Si l’oscil·lació lleu del cap no delatara els nervis
de Fitora, hauria dit que hi assentia. Perquè per a