La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

fer-hi cap. A ell, en canvi, adés li semblava que
enfilaven la direcció correcta bé que es desviaven
cap a la hisenda de Rodonya. A la fi, a ratlla de
dia, van olorar un fum perfumat de reïna.
–El teu instint de fura vella ens ha salvat. Vés i
busca prompte una casa de cristians.
A Renoc, la perspectiva d’haver de pidolar no li
feia gens de goig.
–Allò deu ser Alberic. No voldria trucar tan matí
a la porta de ningú. Esperem que òbriguen alguna
posada: vestit així, el rostre arrapat i cobert de
llard, ens prendran per esclaus o fugitius.
Tenia la pell de la cara plena d’escates de sang
seca, els cabells entrellaçats amb brins de fulles i
la roba estripada.
–D’això estàs ben al corrent, si he de creure algunes
paraules que digueren allà dins.
Renoc ni afirmava ni desmentia.
–¿Alberic deies? Aleshores, ¿quant hem caminat
des de la cova del teu amic Rodonya?