La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

substància espessa i les pedretes fines. El so vibrava
al seu davant com si el túnel estiguera embussat.
Una o dues vegades va encallar; potser hauria
estat més prudent entrar a recules, per poder
eixir en cas d’emergència.
Al cap d’una estona calculà que es devia trobar
dins del convent. No obstant això, la respiració
accelerada, la tensió i la falta d’aire amenaçaven
de provocar-li un accés de pànic. Amb una darrera
estrebada va deixar arrere una pedra grossa.
Però quan creia que allò el llançaria fora, s’adonà
que no havia guanyat ni un pam.
El fred anava entumint-lo. Els tous dels dits li coïen.
Va romandre immòbil una estona, els braços
vençuts de cansament. Procurà girar-se cap amunt.
Amb l’alé oprimit, va passar la mà per la llosa fins
la primera ranura; la següent havia estat muntada
de manera tosca; la terra s’havia escolat pel trau i
permetia l’entrada furtiva de la feble claror de la
lluna, cosa que li donà coratge per a continuar