La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

nyó, interpretant a favor seu aquella condescendència,
mirava altiu, infatuat.
En tornar, va rebre Ausiàs amb un somriure acollidor.
Hauria volgut comunicar-li que, més enllà
del poema, en valorava el propòsit i les mires. El
jove no tenia l’ànim per a subtileses, i es va justificar.
–Era el meu bateig de foc.
–Està bé. Si voleu escriure, cal llançar al fem
molts fulls; heu de perseverar-hi, tot i saber que el
més probable és que no aconseguiu res.
Jeroni Fuster també el consolà.
–No us preocupeu. Sovint, com ha ocorregut
amb nosaltres, el públic s’astora quan en un poema
sorprén la veritat abillada amb les gales de la
bellesa.
Ausiàs no va respondre. Encaixà el sarcasme de
l’altre amb una sang freda impròpia de la seua
edat.