La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

tamen de la Sacratíssima Concepció... –contestà
Dolcí amb sorna.
–Amb una diferència a favor meu; quan es produeix
el miracle de la poesia, la revelació aplega
a cada esperit, encara que el cobrisca una grossa
crosta de malícia. Els meus versos no són escrits
per a l’oblit.
–¡Caguen la puta santa, Roïset, i que l’Altíssim
em perdone! – blasfemà enxiquint la veu ronca un
homenot ben pentinat, galtavermell, rotund de
muscles i curt de cames, amb l’aire digne d’un rabassut
patrici romà, que mantenia l’ull dret viu fix
en el poeta mentre l’altre, buit de llum, la repassava
a ella de dalt a baix–. Mitja hora que t’esperem...
Mitja hora suportant la rialleta del meu
amic Fenollar, que es creu mestre en aquestes llices
des que en el setanta-quatre, catorze anys fa
d’això, va capitanejar el certamen de certàmens,
com li agrada anomenar-lo, el celebrat en llaor de
la Verge Maria... La companyia, si no és molèstia,