La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

d’esquivar l’envestida d’un nen corpulent com un
mardà sobre el qual se n’encavalcava un altre que
portava un poal de fusta amb forats als ulls com a
bacinet.
–¡Eh, Bisbe, Cirialots! ¡No s’hi val: duu la vista
destapada! –argüí un Àngel ressuscitat, voletejant
cap a la cavalleria.
El somriure se li glaçà als llavis. Així, amb un joc
burlesc, es transmetria la memòria de la seua desfeta...
Se sentí trist, perquè ja mai no podria proclamar
davant l’avi, del pare, de Bordera, Coràlia
o els xiquets que no havia tingut culpa de res.
–¡Fugiu, que disparen amb pedra! ¡Campe qui
puga! –cridà el genet, apartant-lo del camí i mirant
cap enrere.
La fiblada aguda d’un projectil el va ferir al
front. Buscà l’agressor, però la xicalla s’havia fos
com una rabera de donyets entremaliats. La pedra
procedia de darrere de la pila. Va llambregar cap
al cim, i li paregué que aquella mena d’amazona