La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

vigilància dels raptors. Fou llavors quan se sentí
orfe del tot.
–Ja ho pots dir. Ara sí que es trobava sol.
–Amb massa records i amb un odi profund que
projectà contra la cara més visible del destí.
–¿Quina?
–Déu.
–No podia ser d’altra manera.
–Per imprevisió, inconsciència o complicitat, Déu
consentia el dany dels indefensos... Si després d’aquells
dies no desenvolupà un rebuig total contra
Ell fou perquè devia un tribut a la tradició.
–¿Acabem? Ja tenien el tresor.
–Jo no he dit això. Arribaren al lloc on era el cofre...
Mentrestant, a fora, el vent havia acabat d’amuntegar
núvols entre la costa i l’illa, i s’entretenia
a estavellar la maregassa contra les roques. Mimer
i el seu guardià hagueren de pujar un mica
més amunt de l’entrada de la cova, que les ones