La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–No ha comprés que feia una ofrena i no he tingut
temps d’aclarir-li que sóc inofensiu...
–¿Vols dir que no se li devia gravar a la nineta
el rostre de qui anticipà al clero en la processó de
Corpus un pessic del Judici Final?
Si aquell personatge estrafolari el reconeixia, qui
sap si l’agressió del sacerdot no devia estar motivada
per alguna cosa més que l’esglai imprudent
que li havia causat.
–¿Com sabeu... ?
–Quan em reingressaren al món em fou donat el
poder de veure... Amb això i les quatre senyes
que els proscrits han comentat aquests dies davant
meu, t’he identificat.
Devia tractar-se d’una burla del destí. Havia imaginat
que s’acararia amb un Jurat, el Governador,
amb el mateix Arquebisbe, i no amb aquell orat
anacrònic que si es considerava un salvador no
tardaria a intentar beneir-lo com un Crist casolà.