La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

coneixement d’una hipotètica paternitat que per
força hauria de restar oculta. Besà la criatura i la
va senyar al front abans de tornar-la a la criada.
–La senyora diu que us pertany. Ningú, tret de la
llevadora i jo, i ara vós, sap que ha parit bessons.
Ací teniu el vostre hereu; ella es queda amb la xiqueta.
–Donna Alessia us demostrà que per amor era
capaç d’afrontar els més grans sacrificis: el d’un
fill, el de l’amor mateix.
–Ella no mereixia la meua covardia. Fou allò el
que més tard em dissuadí de tornar a Itàlia, i quan
ho vaig fer, em vaig descobrir innoble, caduc i infame.
Donna Alessia era allà, estranya per
intacta, com Eurídice. Qui vacil·lava, de nou, era
jo. Aviat em vaig adonar que, al contrari del que
m’havia dit Eiximén, el perdó seria impossible.
–¿No conversàreu sobre què us hi havia fet tornar?