La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

No va poder distingir el lloc del qual provenia la
veu; així i tot, trotà cap al fons de la petita nau,
fora de l’abast d’aquell templari tonsurat.
–No patisques. El seu regne no és d’aquest món.
Li parlava un home d’edat, vestit amb l’elegància
deslluïda d’un segle abans; sense pensar-s’ho
va avançar dues passes i s’encarà amb el pater,
que de lluny els mirava amb posat desafiant.
–¡Un altre que et passa la mà per la cara, Pare
Punxera!
–¡Ja me la pagaràs algun dia, retallat!
No se sentia segur encara: el capellà no s’havia
mogut del lloc i brandava amenaçador el gros glavi
de cera.
–Res de res. A mi m’ha sorprés més de mil voltes
furtant ciris o gratant amb un punxó l’oripell dels
retaules, però el tinc escarmentat des que l’amenací
d’escampar que olora el cul de les beates o els
seus tripijocs amb les almoines. Brama sols per
emprenyar els perseguits que ens refugiem en es­