La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

ents amb els estendards i un vell amb el Jesuset al
muscle, seguits de prop per l’Àngel Rafel, Tobies,
els sarjants i les dones de la Roca de la Degolla.
Sant Miquel, que arrossegava per terra dues ales
de ploma d’ànec unides amb pega, obria pas a la
Roca del Paradís, sobre la qual s’aguantaven
malament els Primers Pares, les vergonyes cobertes
amb pàmpols pintats. La Mort aparegué vestida
amb un drap lleu com una teranyina que delatava
l’ossada de la fam.
–D’infant sempre ploraves quan Déu expulsava
del Paradís Adam i Eva –li recordà el pare, sense
comentar-li res del que li havia confessat l’avi.
El crit forassenyat d’un tità reclòs dins la Roca el
va distraure. Les nou Roques restants es posaren
pesadament en marxa, però no s’hi va poder recrear;
Plantalamor, peu en terra, lluitava per contenir
Així i Aixà.
–Renoc, el fill de puta de Renoc deu haver-los
amollat... –protestava sense malícia.