La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

dut cap joia, cap nou evangeli? El món continua
sent una trista vall de llàgrimes. Quatre papers
mai hi podran fer res contra els qui han segrestat
la paraula.
–Aquest és diferent. No puc consentir que el destruïsquen.
És una lluita personal, l’única que vull i
que em queda.
Aguantà un segon i retirà la mirada. De sobte,
tornava a ser la criatura que havia estat tutelada
constantment en l’ombra per Blanquina i el pare.
–Ho sent –demanà, conscient que res no esborraria
les paraules que li havia dit.
–¿Per què t’hauria de perdonar jo?
–Per ser tan cec i pensar que em marginàveu
quan en realitat volíeu protegir-me... He tingut el
cor de pedra; havia d’haver estat a la teua vora
quan vas veure que la mort del pare era també un
avís per a tu.
–El passat és passat i prou.