La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

–Mossén: sols desitge que el fet d’haver conegut
una nova manera de dir no sembre de més aprensions
el vostre treball. Tal vegada no us cregueu
amb oït per captar aquest nou ritme, però al cap i
a la fi, cada escriptura es correspon a un viure, i
la vostra encisa, per a mi, molt més que no la de
Lluís Roís.
–No sabria ben bé explicar-vos per què sent...
enveja. Indefensos, crèduls i vanitosos fins a la fi,
els poetes no acceptem que la poesia revele a algú
allò que a nosaltres ens nega.
La paüra embotornava la faç dels magnífics i reverendíssims
membres del tribunal. La protesta de
Lluís havia acabat d’ensorrar-los l’esperança d’eixir
de l’embolic. En canvi, Gassull es comportava
com si el discurs li haguera acotat un espai que,
tot i ser perillós com terra de marjal, coneixia pam
a pam: decidit a dur a bon port un vaixell que feia
aigües, s’encabudia a demostrar als acovardits