La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

Sense saber ben bé el que feia, se l’acabà. Va
tornar a col·locar el cap entre els braços, i quan
es disposava a dormir, notà que li torcaven la
boca amb una tela basta. Un alé mínim li acaricià
els polsos. El tacte i l’escalfor eren els d’una pell
femenina. Amb un esforç sobrehumà, entreobrí les
parpelles. Com que no hi va distingir ningú, va suposar
que es tractava d’una imatge del somni. Immediatament,
unes quantes instantànies delirants
es barrejaren amb les de la realitat confusa.
“Casa pollosa, en dius ara... ”, mastegava Catalí,
“però es veu que no ho és prou perquè t’oblides
d’acudir a robar-nos i, saps, res d’ací és teu ja, ni
jo, ni el moro, ni encara menys la Griva. Així que
paga si vols ficar el rave en calent”. Renoc passejava,
superat per aquella rebel·lió. A ell, la cremor
que li ablamava les entranyes se li va fondre quan
Catalí l’agafà pels cabells, començà a sacsar-li el
cap com si fóra un monyicot i l’alçà de la cadira.
Renoc mirava cap a una de les estances. “¿No
vols pagar? Doncs que el cuide la mare que el va