La penombra de la coloma - Andreu Sevilla

destil·la el pecat. No parlaren. Li ordenà que callara,
que s’agafara la falda per no fer soroll, i tornà
a la cel·la de Plantalamor.
Una mà va separar la cortina. Mentre ell romania
a l’entrada, la jove es va escolar cap a dins
amb precaució; el servent ni alenava.
–Pere, no t’astores: falta poc perquè vinguen les
ties. Serà un
moment i prou.
De seguida va veure les dues figures negres que
travessaven la porta del carrer sense saludar Renoc.
Agafades del bracet, avançaren resoltes cap
a l’escala; N’Aldonça, un cosset prim i àgil, minvat
per la vellesa però amb la ment encara lúcida,
obria la processó; Na Damiata, més jove, assajava
d’ajustar les passes als de la germana i es deixava
dur com un cos gran i maldestre. Amb aquella
aurèola fosca als ulls, cadascuna era el suport
d’una mancança de l’altra.